Curso de agricultura ecológica (Unidad 3 -Biodiversitat). Enlaces

 Diversitat vegetal en agricultura ecològica.Associacions i rotacions de cultius. Cobertes vegetals silvestres i adobs verds. Bardisses. Alfons Domínguez Gento. Josep Roselló Oltra. Joan Aguado Sáez. Quaderns d’agricultura ecològica. SEAE-Phytoma. 2002.

Vídeo: Guardians de la biodiversitat: ramaders

Fitxa tècnica PAE: La rotació de cultius i els adobs verds en horticultura ecològica.

Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

Associació Llavors d’ací

Biodiversitat i conservació de races autòctones

 

• Raves-carlotes o encisams-carlotes, sembrant tres files de raves o encisams entre dues de carlotes. El rave i l’encisam tenen un creixement més ràpid i es recullen abans, de manera que ofeguen les males herbes fins que la carlota és més competitiva.
• Cols-encisams: dues files de cols i una d’encisams o un encisam entre cada dues cols en la mateixa fila. Es colliran abans els encisams i les cols aniran ocupant el seu lloc.
• Dacsa-fesol d’enramada-carabassa: la dacsa serveix al fesol d’estructura de guia, d'asprada i la carabassa estova el sòl (i impedeix que nasquen les herbes). Primer es planta la dacsa (a un poc més de distància que de normal) i quan tinga 40-50 cm d’alçària, es planta el fesol. Quan aquest comença a enramar-se, es planta la carabassa i aquesta es beneficia de les sobres de les altres dues plantes.
•  Fenoll-escarola: hi ha un aprofitament millor del terreny i de la llum perquè són dues plantes de creixement diferent (l’escarola horitzontal, el fenoll vertical).
• Fava-espinac: se sembren franges d’espinacs enmig de les línies de faves.
• Api-coliflor: creixen més i millor si estan junts.

• Fruiters amb hortalisses, quan els fruiters són joves o deixant espai entre els adults.
• Tarongers-nisprers.
• Fruiters-cobertes vegetals silvestres o adobs verds.
  
• Bresquillera-alls.
•  
• Fruiters, hortalisses, i bardisses.
• Aromàtiques i ornamentals en general amb hortalisses i/o fruiters en línies alternes, entre línies o en franges. En general, totes les plantes amb flors i les aromàtiques afavoreixen la pol·linització del cultiu. Per exemple, la borratja, l’anís i el romer atrauen molts insectes pol·linitzadors. Però també poden augmentar la producció o la qualitat de la collita. Per exemple, l’all associat a aromàtiques augmenta la producció d’essència d’aquestes. Un altre exemple: l’all i el romer augmenten el sabor i l’olor de les tomaques.
•  
•  

• Hi ha espècies que no és aconsellable cultivar-les juntes, alguns exemples:

• Les lleguminoses (faves, pésols, fesols, cigrons, etc.) mai s’han d’associar amb les liliàcies (all, ceba, cebollí, porro, espàrrec, tulipa, jacint, etc.), ja que aquestes últimes emeten compostos sulfurats que impedeixen el desenvolupament dels microorganismes que fixen el nitrogen en les arrels de les lleguminoses.
• Els encisams s’associen molt bé amb cebes i porros, però creixen molt malament al costat del julivert, que inhibeix el seu creixement.
• Davall d’arbres com l’anouer i al costat de plantes com el donzell (Artemisia absinthium) no han de sembrar-se hortalisses, ja que impedeixen el creixement d’aquestes últimes. Les arrels i fulles del donzell emeten una substància que, arrossegada per la pluja o la rosada, inhibeix la germinació de llavors; no obstant això, l’intens aroma del donzell és útil per a allunyar algunes plagues com la papallona de la col o els pugons, de manera que, si es vol tindre en l’hort, ha d’estar allunyat del cultiu.
•  

Ací s’enquadren plantes similars a les anteriors però que han sigut seleccionades perquè el seu maneig siga més senzill i, sobretot, controlat per l’agricultor.

L’avantatge d’aquest tipus de cobertes respecte de les de plantes silvestres és que coneixem anticipadament el seu comportament i podem controlar el cicle al ritme que millor ens convinga: podem triar l’època de sembra, plantes de cicle curt o llarg, de desenvolupament ràpid o lent, d’arrelament superficial o profund…

Les espècies emprades com a adob verd han de tindre cicles ràpids i una sèrie de característiques desitjables:

• Aportar matèria orgànica abundant
• Tindre una proporció C/N adequada
• Ser fixadores de nitrogen per a enriquir el sòl
• Tindre capacitat de reduir el desenvolupament d’adventícies
• Tindre capacitat per a formar micorrizes.

Entre les plantes que millor compleixen aquests requisits estan les lleguminoses. Juntament amb aquestes també se solen emprar gramínies i crucíferes, perquè, encara que no són fixadores de nitrogen, aporten gran quantitat de biomassa, que posteriorment es transformarà en humus.

Alguns exemples d’espècies emprades com a adob verd:

• Lleguminoses: alfals, veça, guixa, fesol, trévol, tramús, pésol farratger…

Mescla de llavors d’alfals i pésols abans de sembrar-les. Foto: A. Domínguez

• Gramínies: avena, grams, ordi, raigràs anglés i italià, festuca, sègol, mill, melca…

Parcel·la amb adobs verds abans de ser segats.

Es pot veure en primer pla el raigràs; al centre, veça-avena, i en el fons, rave farratger. Foto: A. Domínguez

• Crucíferes: mostassa blanca, rave farratger, colza farratgera…

El rave farratger (Raphanus sativus) aporta una quantitat gran de matèria verda i seca, amb gran poder humectant.

El potent sistema radicular que té recupera nutrients perduts en profunditat i aireja el sòl. Foto: A. Domínguez

• Altres famílies: gira-sol, espinacs i blat sarraí.

Tractor amb desbrossadora de discos lateral segant melca. La melca, conreada com a adob verd, en la imatge és més alta que el tractor. Aquesta alçària s’aconsegueix si es rega prou. Segar i desbrossar és el pas previ a soterrar, de manera que es prepara el terreny per al cultiu hortícola següent.